Pàgines

diumenge, 19 d’abril del 2009

El meu pinyol

El divendres passat va ser el meu aniversari. 

Aquest cop he fet 50 anys i em feia molta il.lusió celebrar-ho amb els qui comparteixo, des de fa molts anys, moltes estones i vivències. Amb la família, es clar, des de sempre. Amb els amics, amb uns des de fa més de 30 anys i amb els altres més de 20. Amb el Josep des de ja en fa més de 9. En un món en que cada cop tot va més ràpid, les coses es consumeixen, caduquen, canvien més depressa ... els afectes que perduren i es mantenen en el temps, evolucionant al ritme de la vida, són un tresor a cuidar. I l'amor, com el del Josep, una perla a seguir cultivant.

A la festa en faltaven tres que per motius diversos no van poder estar presencialment a la festa però aviat els veure. I també en faltaven quatre d'importants que ja fa temps que no puc abraçar però que sempre m'acompanyen: l'avi Joan i la iaia Lola, el Vicenç, el meu pare que va morir als 47 anys (l'any 1979) i el Miquel, que va ser el meu marit i pare del meu fill i va morir als 37 anys (l'any 1986). Sobretot d'aquests dos últims he aprés que complir anys és una sort que no estar a l'abast de tothom i que cal disfrutar de la vida cada dia com si fos l'últim.  

El divendres al vespre vaig disfrutar d'un munt d'abraçades i petons de tots els que tinc més aprop. Això és el millor aliment per rebre energia. Els que vam compartir la festa, m'han ajudat a afrontar les situacions més significatives que s'han anat presentant al llarg d'aquests 50 anys. Amb ells he compartit aventures de tot tipus, he aprés el que sé, he rigut, he plorat, he agafat empenta, he descobert sensacions i emocions, he conegut llocs, indrets i persones, ... i sobretot m'he sentit acompanyada i estimada.

Jo també me'ls estimo molt. Formen part de mi i encara que amb alguns no ens veiem de forma quotidiana, i tant com jo voldria, molt sovint els tinc presents. Quan ens retrobem seguim estant "on line" com sempre. No ens cal conèixer els detalls del dia a dia o de tot el que fem per que les nostres converses toquin fibra sensible. Constitueixen el que el Josep anomena "el meu nucli dur" i el Jordi va precisar amb llenguatge significatiu d'escola com "el pinyol". Sí, el meu pinyol. On s'hi poden trobar l'esencia de tots els meus sentits i sentiments. Espero i desitjo continuar compartint amb ells molts més anys de vida.  Un petó a tots amb molt de gust!


4 comentaris:

josep ha dit...

Una flor no fa primavera peró cinquanta flors poden omplir tota una primavera, com la teva, Anna. Per molts anys¡¡¡. Josep

Cuinagenerosa ha dit...

per molts anys, anna!
veig que has tingut experiències prou dures a la vida però no t'ha faltat l'escalf del 'pinyol' i les has pogut superar. espero que et puguin acompanyar durant molts anys.
per cert, on és aquest restaurant que ens recomanes?

Anònim ha dit...

Només dir que després de la exquisita descripció del lloc, del sopar i de la festa, va ser una festa inolvidable que tots ens ho vem passar d'alló més bé gaudin al màxim en tot moment, de la companyia, la festa i del menjar (bonissim, quin magret!). MOLTES GRACIES GUAPA, Guapa i guapa!
Silvia Bassons

Neus ha dit...

Anna!!!!!!!!! no havia llegit aquest escrit fins avui, que amb el video el Club m'he posat a remenar el blog (per cert, a casa els hi ha agradat molt!), doncs això que m'ha agradat molt l'escrit i no dubtis que si no hagués estat per "terres virals" hagués vingut! i ja m'ha dit l'Albert que hi ha un dinar pendent els quatre no?
Me'n alegro que tot sortís bé!!